El passat divendres, 13
de març, va tenir lloc la presentació de
El nostre heroi, Josep Pla d'’Enric Vila, llicenciat en Història Contemporània i doctorat en
Periodisme.
La presentació va anar a càrrec de
Jordi Amat, crític literari i
traductor de Vida de Manolo de Josep Pla.
Vostès són aquí, aquesta tarda, bàsicament, per escoltar l’Enric Vila parlant
de Josep Pla. Jo em limitaré a fer de teloner. Ocuparé els micròfons poca
estona, menys de quinze minuts, tocaré ràpid i miraré d’escalfar els ànims
perquè l’estrella trobi el públic ben predisposat –vostès- quan surti a
l’escenari. Això, l’Enric, sap perfectament de què va. A la seva prehistòria,
com explica a les pàgines inicials del llibre, diu que s’havia dedicat amb
passió a la música. Suposo que li va tocar fer de teloner més d’una i de dues
vegades. Però l’Enric, sortosament per nosaltres, pels seus lectors, em
refereixo, va deixar la carretera. Va començar a estudiar periodisme i va
descobrir Josep Pla. Va deixar la música, però no la passió per les coses que
fa. Per això som avui aquí, perquè El nostre heroi Josep Pla és moltes coses,
però en primer terme és un llibre d’un apassionat. «Els escriptors no ens podem
permetre el luxe de fer més llibres a mitja tinta». Em fa l’efecte que el dia
que Vila va començar a llegir Pla, aquella prehistòria musical va acabar
definitivament i va néixer l’escriptor Vila. Va néixer l’autor de Lluís
Companys. La veritat no necessita màrtirs, una gran biografia. Va néixer l’autor
d’aquest llibre que jo crec que serà, que és, un llibre important.
La primera cançó que cantaré (és un dels meus hits més celebrats i que més
sovint em sol•licita l’autor) porta per títol “Jo no sóc independentista”. Com
poden intuir, no és del gust ni forma part del repertori del Vila, però me la
demana. Si no, no m’hauria convidat a cantar. La meva cançó, de fet, segons la
perspectiva de l’Enric, em converteix (l’expressió és seva) en un “germà
esgarriat” i és probable que el 2014, segons pronostiquen alguns, jo no serveixi
ni per escombrar escales. Què hi farem! Ara, m’invalida això per parlar del
llibre? Per considerar-lo un llibre important sobre Pla? Per descobrir-hi un
diagnòstic, lúcid i paorós, sobre el precari estat de salut moral del país? Per
llegir-lo gairebé com un manifest de la generació dels periodistes imparables?
M’invalida per valorar-lo, sobretot, com un exercici més que notable de buidatge
interior, de veraç strip-tease de l’autor? Espero que no.
Com poden intuir també, mentre llegia, sovint em venien unes ganes boges de
sortir disparat de casa per escanyar el seu autor o tirar un roc als vidres de
la finestra de casa seva (la frase sobre Soldados de Salamina és tan injusta, a
vegades la contundència que gasta és tan atrabiliària!), però al final em
quedava al meu pis i guardava la pedra al calaix. No podia fer altra cosa que
seguir passant pàgina perquè, a banda d’irritar-me, m’ho passava bé contemplant
el desplegament d’intel•ligència, sensibilitat i mala llet. De les tres coses –d’intel•ligència,
sensibilitat i mala llet– en va sobrat. Per ara, fins avui, no ens hem escanyat,
senyal que jo puc transigir amb ell i ell amb mi. I fins i tot, com podran
llegir, vaig convidar l’Enric a prendre cafè i pastes a casa meva. I ho tornaria
a fer.
A mitjan de la dècada dels noranta, l’Enric va deixar la música i va començar
a estudiar periodisme. Tenia, més o menys, vint-i-cinc anys. I Pla va aparèixer
en la seva vida. La de l’Enric no va ser exactament una conversió religiosa,
però gairebé. Tot i que la seva mare pensava que Pla era un botifler, tot i que
a la Facultat de Periodisme li van presentar l’escriptor com un franquista (Déu
ni do!), ell va anar més enllà del fals estereotip per convertir-se en un més
d’una secta que durant anys l’havien formada proscrits: la secta dels planians.
Com a bon convers, Vila esdevindria un devot, un estudiós, un fervorós i pugnaç
defensor de la causa. «Ha estat per a mi un exemple de vida, a més d’un pare
literari», escriu. Pla no li va prometre el cel, però li va oferir una cosa més
important: un model, una actitud, un camí per ser qui volia ser. Hi ha un moment
que l’Enric, parlant d’ell, es refereix a la seva «mania d’escriure». No és
altra cosa que una variant d’«aquella diabòlica mania d’escriure» de Pla. En un
passatge cita una llista dels principis de Pla extrets dels articles que sobre
periodisme van escriure Pla i Xammar. I tot segui Vila diu: «No crec que Pla
s’allunyés mai d’aquests principis, que són els meus.» Pla, doncs, com un
exemple. Això, tenir un referent, quan es vol ser escriptor, és fonamental. I el
llibre és el fruït madur d’aquest procés de conversió. Un fruït del
reconeixement que Vila sap que li deu a Pla com a escriptor i com a català. És
l’Evangeli (més o menys apòcrif) de Pla segons Sant Vila.
Jo vaig tenir la sort que quan era una criatura ja em van batejar en la fe
planiana. Mai vaig caure del cavall. Un record nebulós de la meva infantesa és
l’arribada del meu avi, diumenge, a l’hora de dinar, amb un volum gruixut de
cobertes vermelles que regalava als pares. Durant molts anys, l’avi –es deia
Manuel Amat- havia escrit al setmanari Destino (abans ho havia fet a Mirador).
Això explica que Pla fos a casa, que fos gairebé de casa. «Com pot ser que
aquest home que beu tant escrigui tan bé», diu el meu pare que deia el meu avi.
Quan vaig llegir El pintor Joaquim Mir i vaig veure que una de les persones que
Pla havia entrevistat per escriure la biografia era un tal senyor Amat de
Vilanova i la Geltrú, no els puc pas negar que em va fer molta il•lusió.
A casa creien en Pla però no practicaven. El meu pare, al despatx, a la part
de dalt de la llibreria, al prestatge més alt, tenia l’obra completa. El teníem,
però no el llegíem. Era com l’urna amb les cendres d’un parent llunyà. Però la
qüestió és que Pla –l’obra de Pla- era a casa, sense cap prejudici ideològic.
Quan estudiava 3r de BUP i tenia setze anys, la professora de Literatura
Catalana de l’escola ens va donar una llarga llista d’obres de les quals
n’havíem d’escollir una per llegir. Vaig escollir El quadern gris. Vaig treure
la pols del llom del primer volum de la prestatgeria i les cendres es van
convertir en vida.
El que llavors no sabia, no podia saber, era que aquell volum havia tingut un
valor tan fecundant en la literatura catalana i en la castellana. M’explico. El
quadern gris és un dels grans llibres de les lletres catalanes de tots els
temps. Indiscutible Però a més és un llibre que dignifica, legitima i impulsa
una tradició. Sense la seva publicació l’any 1966, no s’entendria l’afermament
del gènere del dietari, de l’escriptura diarística, a la cultura espanyola. Molt
poc després d’El quadern gris publicarien diaris Joan Fuster, Maurici Serrahima
o Marià Manent. Ja els havien escrit feia anys, però va ser llavors que els van
publicar. Sense El quadern gris jo no sé explicar-me el dietarisme de Valentí
Puig, per exemple. Després de la traducció que van fer Gloria de Ros i Dionisio
Ridruejo –el meu heroi, per cert- van aparèixer dietaris com l’impressionant
Mortal y rosa de Francisco Umbral (que tant va agradar Pla) o els volums de
Miguel Sánchez Ostiz. I probablement el projecte literari més important de la
literatura castellana d’avui –el Salón de pasos perdidos d’Andrés Trapiello- no
s’explicaria sense el mestratge de Pla. Un amic meu, que com l’Enric era músic i
ara és escriptor, Sabino Méndez –guitarrista i compositor dels Trogloditas de
Loquillo-, també va trobar en El quadern la fórmula per escriure el seu llibre
Hotel Tierra en el qual explicava les seves peripècies durant els anys de la “movida”.
Significativament Hotel Tierra es subtitulava Un dietario i durant les primeres
pàgines és clar que té a Pla com a model.
Fins i tot comentaristes i estudiosos de Pla han escrit un dietari per parlar
d’ell. Així ho han fet Arcadi Espada, fa poc sabem que també ho va fer Josep
Maria Castellet quan va començar a treballar en Josep Pla i la raó narrativa i
ara ho ha fet Enric Vila. Perquè el llibre, ho hauran vist si l’han fullejat, és
un dietari. Però no un dietari convencional És un llibre autobiogràfic, en
primera persona per tant, que, en bona part, té El quadern com a model. Com
s’estructura el llibre? L’estructura externa és clara: entrades de dietari més o
menys extenses que se succeeixen des del mes de novembre del 2007 fins l’agost
del 2008. Més interessant és determinar quina és l’estructura interna. Qui
millor l’ha explicada, per ara, és Salvador Sostres. El cito. «El nou llibre de
l'Enric Vila, són 2 biografies llaçades. La primera és de Pla a través de
Catalunya i del patriotisme que tantes vegades se li ha volgut qüestionar, quan
és l'eix que dóna sentit a la seva obra i a la seva vida. La segona biografia és
la de l'Enric, a través de l'obra i la vida de Pla, i de com aprèn amb ell a
estimar el país i la literatura.» És una definició, aparentment simple, però
molt lúcida i precisa. El llibre és un retrat de Pla però també un autoretrat de
Vila, a vegades directe i a vegades filtrat per Pla. I quan dic autoretrat ho
faig amb tota la intenció. Fa gairebé 30 anys, un crític literari francès –Michael
Beajour- va escriure titulat Miroirs d’encre. Rhétorique de l’autoportrait, va
definir aquest concepte: l’autoretrat. El definia com un gènere autobiogràfic
obert, sense fronteres, que parla de generalitats i aspectes particulars, que
parla de la intimitat i la vida pública, del compromís social i de la
introspecció. Vila, doncs, s’autoretrata parlant d’ell i parlant de Pla. És el
seu pivot per explicar-se a si mateix i al seu país. Per això, per motius
complementaris, compara Pla amb Shakespeare i amb Jordi Pujol.
Aquest és un llibre d’un patriotisme granític, que exhibeix un discurs
polític explícit i descarat, rotund i intransigent, que poques vegades
comparteixo, però en la meva lectura hi he trobat altres coses. Coses més
importants. Coses que em permeten descobrir la metamorfosis d’un executiu d’una
multinacional –Quim Torra– en un editor combatiu, activista tenaç de la cultura
catalana d’avui. Coses que ens permeten conèixer millor la vida i l’obra de Pla:
la relació de Pla i Carles Sentís, la relació de Pla i la censura, de Pla i les
dones, de Pla amb Tarradellas, amb el diari La Vanguardia... Aquestes són les
pàgines més polèmiques. El llibre detalla molt i molt bé la relació de Pla amb
Nèstor Luján, el periodista a qui Vila va dedicar la seva tesi doctoral. Unes
pàgines, per cert, les de la relació de Luján i Pla, esplèndides. L’Enric, a
l’entrada del 10 de juny, reprodueix una classe que va dictar sobre Pla a la
Universitat que probablement sigui un dels millors textos escrits sobre el Pla
periodista...
D’aquest coneixement de Pla, Vila en destaca l’obra de la dècada fosca, del
túnel (com deia Luján), dels pollosos quaranta (com deia Ferrater). És el Pla
dels primers temps de Destino i dels anys de la Selecta. Aquest és per a Vila el
Pla més heroic. Comparteix el plantejament amb el professor Xavier Pla –que no
ha pogut venir aquesta tarda, tot i que era el seu desig, perquè està donant
classes a Califòrnia-. Un dels seus arguments principals és que durant el
franquisme, bàsicament durant el primer franquisme, Pla va mantenir un compromís
patriòtic que les circumstàncies el van obligar a mostrar-lo de manera
implícita. Així afina l’estil i la intel•ligència. Vita té tota la raó. Parlant
dels anys de l’exili interior a Llofriu, escriu: «Què podia fer, a banda de
blindar la Catalunya que ell enyorava a través de la seva obra i esperar que
vinguessin temps millors?»
Aquesta astúcia patriòtica de Pla, aquesta saviesa a l’hora de practicar el
periodisme, aquesta valentia per seguir dient la veritat malgrat la dictadura,
és la que converteix Pla en un heroi. No és comèdia. No és una frase buida. No
és retòrica barata. És una afirmació intrínsicament relacionada amb la vida
d’Enric Vila. I aquí es on rau el principal interès per mi del llibre. En un
moment determinat, diu: «La profunditat d’un article depèn del compromís
personal que l’autor és capaç d’establir amb el fons de la qüestió. No cal que
el compromís sigui explícit, però cal que hi sigui.» Si Pla va haver de dir la
veritat de manera implícita, Vila ho fa de manera explícita. És admirable.
Una de les aportacions documentals d’El nostre heroi Josep Pla, ja ho veuran,
és la transcripció de fragments de cartes inèdites. Cartes de Soldevila, de
Sentís. En una carta datada el 2 de novembre de 1965 a Baltasar Porcel, Pla deia
a l’escriptor mallorquí: «Vostè està dominat pel respecte a la veritat. És
importantíssim, sensacional. No té idea de l’efecte que em fa que vostè vagi
cada dia més endavant.» Aquest respecte per l’autenticitat, per la veritat,
també el té Vila. I ho paga. Parlant d’un relat de Relacions, Vila diu que
l’escriptor que retrata Pla «s’acaba quedant sol per culpa del caràcter que la
vida i l’ofici li han forjat.» A Vila li pot passar el mateix. Pot quedar-se sol
a la platja comptant pedretes mentre els qui no arrisquen tant com ell es
capbussen feliços en la mar. Ho sap i assumeix. No sap l’efecte que em fa que
segueixi cada dia més endavant.
Estem, doncs, davant d’un llibre compromès, un llibre autèntic en el sentit
que Ortega defineix a Pidiendo un Goethe desde dentro (un text colossal que
l’Enric cita). A banda de la qualitat de la seva prosa tan viva, avui presentem
un exercici atípic d’autenticitat personal, de compromís amb la veritat d’un
mateix. Vila no fuig d’allò que és essencial. Això és el que fa que aquest sigui
un llibre important. No passa cada dia. I per això, Enric, abans de donar-te la
paraula, deixem donar-te les gràcies perquè escriptors com tu ens fan ser més
lliures.
Últimas noticias 
Redacció.
