|
El recital es conforma a partir de dotze temes comuns en
l’obra dels dos autors. L’alternança entre un text de Verdaguer i un de Pla ens
va conduint per l’univers personal de cadascun d’ells i ens permet saber com
donen resposta a qüestions tan diverses com la vocació d’escriptor, la funció de
la poesia, la visió d’un paisatge, la manifestació de la vanitat, les forces de
la natura, el sentiment de dol, la por que ens condiciona o el plany davant un
món que s’acaba. Abans de cada tema s’introdueixen breument els textos que
s’escoltaran, tot subratllant-ne la semblança o la divergència. Tria i recitat:
Anna Maluquer
Concerteu
l'activitat
info[a]fundaciojoseppla.cat
972 30 55 77
A les vostres
instal·lacions
Preu :120’00 € + quilometratge
Durada: una hora
A la Fundació
Josep Pla
Grups: mínim 30 persones
Preu : 5’00 €/pers.
Durada: una hora
©
Xavier Miserachs © Ramon Casas.
RECITAL POÈTIC
Jacint Verdaguer i Josep Pla, dues maneres d’entendre la
vida. Jacint Verdaguer (1845-1902) i Josep Pla (1897-1981) representen dos dels
pilars que han consolidat l’estructura de la nostra literatura actual. Verdaguer,
màxim exponent de la Renaixença, domina el gènere poètic i Josep Pla, part
integrant d’una prolífica generació d’escriptors, domina la prosa. Per tant, els
aproximadament 60 minuts que dura l’espectacle, no només ens acosten a l’obra de
dues personalitats ben singulars sinó que també serveixen de contrapunt a dos
gèneres literaris: la poesia i la narrativa.
D’entrada, i només fixant-nos en la forma, sembla evident que
l’obra i el pensament d’aquests dos autors són essencialment divergents. Però
tenen més coses en comú de les que podríem veure-hi a primer cop d’ull. Tots dos
ens han deixat una extensa obra: eren esforçats treballadors de l’art d’escriure
i posseïen una sòlida cultura fruit de la seva gran curiositat que els va dur a
realitzar nombroses lectures. Homes d’arrels profundes, foren alhora grans
viatgers, sempre amatents a descobrir i compartir les particularitats dels
països visitats i a comparar-los amb el seu entorn més local. Tots dos són
escriptors que desperten incondicionals adhesions però també inexplicables
menyspreus; ells mateixos foren homes de grans lluites internes i també de grans
contradiccions, com tots els genis. I, sobretot, tots dos tingueren la clara
voluntat d’arribar al major nombre de lectors possibles, fent de motors
normalitzadors d’una literatura malmesa per molts diversos factors en el decurs
de la seva història.
Així, si escoltant els seus textos, per una banda podem
arribar a trobar tot allò que acosta a aquests dos grans prohoms de la nostra
literatura, per l’altra també se’ns fan evidents les grans distàncies que els
separen. Davant un mateix impuls creador, mai no pot ser igual la resposta d’un
romàntic que la d’un realista.
Anna Maluquer
|
 SOBRE
LA POESIA
 La poesia té una
cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d’afectada.
Si és llarga,
és d’una monotonia pedantesca.
[...]
JOSEP PLA La precària i habitual poesia
(Notes per a Sílvia) |
La poesia és un
aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somniar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
[...]
JACINT VERDAGUER Què és la poesia?
(Aires del Montseny)
|
|
SOBRE
LA VANITAT
[...] L’alcohol
excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que
de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per
a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com
sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A
mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu
en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set... Aquesta
alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el
trencament, el crac, és a dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga
física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor
galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament
d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa
inexplicable, immensa, horrible. [...]
JOSEP PLA 5 de juny
(El quadern gris) |
[...]
No el coneixeu, lo fruit de la xicoira?
Ventau-lo i se desfà com una boira.
I aquella inflor que creix
amb tot lo seu estuf,
tot s'esvaneix
d'un buf.
Eixa és ta imatge, oh vanitat superba!
D'aquell orgull ne queda un brinet d'herba
que un peu aixafarà.
Aixís la teva ufana,
aixís ta glòria vana
ben tost s'apagarà
com la claror d'un llum
i es desfarà
com fum.
JACINT VERDAGUER Apagallums
(Brins d’espígol)
|
|
SOBRE
LA PÈRDUA D'IDENTITAT
[...] En els
temps de la meva infantesa vaig entreveure l’època arcaica del litoral del
meu país. El temperament empordanès s’hi donava amb la màxima cruesa:
rebel, individualista, desenquadernat, irreal, contemplatiu, desordenat,
somniador, fatxenda i sovint d’una discreció exquisida. La cosa típica i
local era molt forta, i el país, un oceà d’anècdotes. Amb el pas dels anys
i de les il•lusions de progrés, s’han perdut molts encants antics, la gent
s’ha aigualit molt, ens hem tornat molt primmirats i llepafils i, al pas
que anem, acabarem tots fent de perruquers o portant smoking, com els
cambrers de cafè. [...]
JOSEP PLA Un viatge frustrat
(Aigua de mar) |
Quan a Olot jo
l'aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n'era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
[...]
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l'Empordà.
Si se'n va d'eixos paratges,
en firals i romiatges
ja ningú dirà als veïnatges:
allí passa un català!
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.
[...]
JACINT VERDAGUER La barretina
(Pàtria)
|
|
SOBRE
LA POR
[...] La por és
un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir i
cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és
un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes es passegen embolicats amb un
llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la
llunyania d’un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament
impossible d’imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys
enrere; no hi ha prou fantasia per a imaginar-ho. Quan se sabé a la vila
que el bohemi Canadell, que era una vella fusta corcada, dormia en un
nínxol buit del cementiri, el fet fou considerat una temeritat fantàstica.
No cal dir que aquesta por ha estat compatible a plena llum amb les més
grans animalades, amb les més delirants procacitats. [...]
JOSEP PLA Palafrugell, peix fregit
(El meu país)
|
En mos catorze
anys, quan n’era donzella,
entre dos llençols dormia soleta.
Quin dormir tan dolç! ¡que ditxosa n’era!
mes ¡ai! qu’un follet m’aixecà gran guerra.
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!
En sentir-lo a prop
ja n’era desperta
cridant esverada—Correu, mare meva,
que sento quelcom qu’aquí prop fresseja,
ja el tinc ací al llit que’ls cabells me pesca.
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!
Encenent lo llum
pujava depressa
ma mareta adés posant peus a terra:
—¿Ja et torna a enfadar la dolenta bèstia?
¿No l’esquivarem?—neguitosa deia:
¡Malhaja el follet, nuador de trenes!
JACINT VERDAGUER Lo follet
(Jovenívoles) |
|
